MARTA DURAN

La joie de vivre

 

Hi ha en algunes de les darreres pintures i dibuixos de flors de Marta Duran una qualitat que em recorda algunes obres d'Odilon Redon (1840-1916), el pintor postimpressionista i simbolista de Bordeus. Redon mantingué relació amb científics del seu temps i s'interessà vivament per la natura. Redon explorava amb la pintura els seus sentiments íntims i volia “aconseguir que el visible estigués al servei de l'invisible.” “Els meus dibuixos inspiren, i no són per ser definits. Ens situen, com la música, en el reialme ambigu de la indeterminació,” afirmava el pintor francès.

 

Marta Duran va estudiar biologia i es va especialitzar en botànica. És per això que el seu coneixement del paisatge i de les flors va més enllà del que és purament visual. Hi batega l’energia de la vida vegetal però també les sensacions personals més íntimes que transmeten. A mesura que ha aconseguit un bon domini de la tècnica pictòrica la seva obra s'ha alliberat de les convencions acadèmiques i ha pogut assolir un llenguatge ben personal. El color i la pinzellada a l'oli flueixen amb una intensitat i amb una potència que no pretén descriure la realitat o les formes naturals sinó l'essència mateixa dels elements que, d'una manera especial, en jardins i boscos, fan possible la meravella de la vida natural. Més enllà del referent real, l'obra pictòrica assoleix plena autonomia plàstica. La joie de vivre, la bellesa salvatge de colors i formes emergeix en la pintura més lliure de Marta Duran. 

 

No hi ha dubte que la lliçó de Monet i de Matisse és ben present en la seva pintura. El ritme i el moviment en Monet, el color i la intensitat en Matisse. Darrerament, altres autors contemporanis, com Barceló, Kiefer o Twombly han interessat especialment Marta Duran. Tots tres es caracteritzen per la seva aposta per la renovació de la pintura a partir d'una revisió de la figuració, l'expressionisme alemany, o l'expressionisme abstracte, des de la figuració i des de la pintura matèrica, tot recreant una nova mitologia mediterrània (en el cas de Twombly i Barceló) o germànica (en el cas de Kiefer). Així, per exemple, en les obres africanes de Duran és ben present l'obra de Barceló o en la sèrie “Fragment of Romanticism” hi veiem un homenatge personal a Twombly.

 

Marta Duran es mou, com molts artistes, entre les contradiccions de les regles del mercat i l'expressió personal. Veient algunes de les seves darreres obres, especialment en les de referents botànics, en teles com “El llenguatge abstracte de les flors” (2009), “Jardí japonès” (2010), o en la sèrie “Romantic Fragment” (2012), és on el seu llenguatge plàstic arriba, al meu entendre, a la seva més plena expressió. Hi reconeixem la joie de vivre, el plaer de la pintura. I també un compromís personal, una veritat lligada al coneixement i la passió. Tinc la impressió que el millor de la seva pintura està per venir.

 

Manuel Guerrero Brullet