MARTA DURAN

Variacions sobre el blau de Marta Duran

 

Els literats han sentit sempre una gran fascinació per la pintura i pel color. Aquesta és la raó que molts d’ells hagin escrit ,de manera més o menys tècnica, més o menys  poètica,

sobre pintors i pintura. Des de La Teoria dels colors de Goethe fins a la pintura de Rafael Alberti, trobem grans apropaments a la bellesa plàstica, passant pel poema de Víctor Hugo dedicat a Durero, passant per Veure de Paul Eluard, passant per Kandisnsky i per Juan Ramón Jiménez i Gerardo Diego,...

Fou Alberti qui va escriure: “El mar invade a veces la paleta / del pintor y le pone/ un cielo azul que sólo da en secreto”. Crec que això és el que li ha passat a Marta Duran: que la mar 

va envair  la seva paleta, un dia d’estiu. I que des de llavors la seva obra traspua onades d’aquest color. Més enllà del blau és un exercici de pintura i de poesia.

Exercici de pintura: ja fa uns anys que la pintora insisteix en la reducció de la gamma de colors, amb predomini dels roses , ocres i blaus . I  els blaus, cada vegada més, s’imposen amb nombrosos contrasts i matisacions.

Sempre, les insistències i seleccions ens poden semblar arbitràries o obsessives. Potser sí.

Però davant d’una pintora que selecciona el blau i que insisteix en el seu ús, cal tenir presents algunes de les reflexions i afirmacions que feia  Kandisnsky sobre aquest color.

“ La capacitat  profunditzadora es troba en el blau, teòricament en els seus moviments físics, primer allunant-se de l’espectador, segon concentrant-se en ell mateix; i també en la seva actuació directa sobre l’ànima. La tendència del blau, més poderosa és la seva atracció sobre el home, la crida infinita que desperta en ell el desig de puresa i immaterialitat”. Bé,      

després d’aquestes afirmacions de Kandisnsky podem creure que Marta Duran no ha escollit el blau de manera capritxosa sinó pel contingut que conté. Doncs és el color que lliga l’exterior amb l’interior, o sigui, la natura amb l’esperit.

 

Marta Duran, amb els seus blaus, desenvolupa un exercici de pintura, que va més enllà ,

sens dubte, del blau: entre matisasions del color i irrealitats, profunditza com arribar a la

sensibilitat de les persones.

Però amb el blau, la pintora desenvolupa, també, un exercici poètic. Tornem a Kandisnsky:

“Representat musicalment, el blau clar correspondria a la flauta; el fosc al violoncel, i el

més fosc als meravellosos tons del contrabaix; el so blau, en una forma profunda i solemne, 

es pot comparar al d’un orgue”. Així, en aquests quadres de Marta Duran, assolit el tema, ens afronten a un subtil concert colorístic. Els matisos ens arriben com ràfegues d’una brisa de mar Mediterrània. “ El azul de los griegos/ descansa, como un dios, sobre columnas”,  puntualitzà Alberti. Aquest serà, per sempre, el nostre color. El color d’Ulisses, el color de Marta Duran.

 

Francesc Miralles